Camins de retirada

CAMINS DE RETIRADA, POBLES D'ACOLLIDA

Quan a finals de novembre de 1938 l’exèrcit colpista del General Franco va trencar el front de l’Ebre de les tropes republicanes, centenars de milers d’homes i dones, famílies, algunes senceres, la majoria destrossades, nens i nenes famèlics, avis i avies arrossegant els peus, van prendre el camí de l’exili del qual molta d’aquesta gent no va tornar mai.

La gran majoria ho va fer cap a França, travessant els Pirineus, durant l’ hivern de 1939. El Coll de Lli, el Coll del Pertús, el de Belitres, el de Banyuls, el d’Ares van ser dures vies de retirada i d’exili on en menys de dos mesos van passar prop de 400.000 persones en dies de fred intens, pluja, neu i molta por.

Als passos fronterers eren escorcollats i vexats per les tropes de Franco amb, sovint, la col•laboració de la policia francesa. Aquesta policia, a més, anava separant famílies: dones i nens a una banda, malalts i ancians a altre i els homes a camps de concentració.

Però, malgrat el paper de les autoritats franceses, molts pobles i ciutats van acollir als refugiats republicans i es van organitzar per oferir-les les millors atencions possibles: aliment, roba, allotjament... Cervera de la Marenda, Banyuls, Cotlliure, Elna, Ceret, Costoja, El Pertús, Les Illes, Sant Llorenç de Cerdans, Arlès de Tec, Prats de Molló i tants d’altres.

En un d’aquests pobles, Prats de Molló de una mica més de 1.000 habitants, van arribar quasi 100.000 persones en mes i mig, entre elles les restes de la família Gracia-Bamala.




La fotografia feta per Roger Violet i publicada a la revista L’Ilustration el 8 de febrer de 1939, va recórrer el món com la imatge de l’exili espanyol. En primer pla es veu una nena sense una cama, agafada a la mà de un home encorbat i abatut, darrere, un nen amb una cama de fusta de la mà del que sembla el seu avi, també amb una cama de fusta.

Fins fa poc temps no es sabia res d’aquests personatges. Ara sabem que eren la família Gracia-Bamala, el pare Mariano Gracia, en primer pla, la filla Alícia, el fill petit Amadeo i el fill gran Antonio. L’avi era un veí de Prats de Molló, en Thomas Coll del que Amadeo sempre havia pensat que era un membre de les brigades internacionals.

La família Gracia-Bamala era de Monzón, el pare treballaba a l’Azucarera de Monzón i feia sonar la sirena quan havien bombardejos. En un d’ells, la dona i els fills van sortir del poble, juntament a altres famílies, quan una bomba els hi va esclatar. La mare es va llençar sobre el fill petit i aquesta va rebre tot l’impacte i va morir als 15 dies, l’Amadeo va perdre un peu. Altre dona va fer el mateix amb l’Alícia. La dona va morir i la nena va perdre una cama.

Es van refugiar a la Garriga fins que van veure que tot estava perdut i van decidir partir cap a França. Ho van fer des de Camprodon fins a Prats de Molló pel Coll d’Ares (1.513 metres). Abans d’entrar al poble, el pare es va assabentar que la gendarmeria francesa separava les famílies i va decidir refugiar-se en un cortal de les afores. Thomas Coll, vilatà de Prats i mutilat de la Gran Guerra del 1914, va anar a cercar-los i els va convèncer perquè baixessin al poble, moment que va immortalitzar la fotografia.

Amadeo Gracia
Amadeo Gracia Bamala, l’únic encara viu d’aquesta foto, va escriure una carta al diari El País en resposta a altre publicada en El País Semanal el 13-10-2002 amb el títol “Ni Olvido ni Perdón” on deia que ell tampoc oblidava ni perdonava i on explicava la història de la seva família.


El Club COCOS de Comissions Obreres del Baix Llobregat va organitzar uns cicles d’excursions anomenats “Espais de la Guerra Civil”, “Camins de rertirada, espais d’exili” i “Camins de retirada 2” on es va retre homenatge als exiliats republicans espanyols.

Un d’aquests camins és el que va del Coll d’Ares a Prats de Molló, camí que, a la part del Vallespir està cuidat per l’associació Prats Endavant. Doncs, aquest camí, la gent del Club COCOS ja l’ha fet tres vegades, sempre acompanyats pels de Prats Endavant, sempre al gener i a vegades amb molta neu.

És un camí que es fa amb el cor pres pensant en aquella pobre gent que ho va fer fa més 70 anys en condicions infrahumanes. Al arribar a Prats s’encaminen al cementiri per retre homenatge a Thomas Coll pel seu acte de bona persona envers la família Gracia-Bamala.

La gent del Club COCOS i de Prats Endavant
Jo he fet aquest camí dues vegades amb els companys i companyes del Club COCOS. El primer amb molta neu i acompanyat pel meu fill. Bé, en Pau ho va fer dues o tres vegades el camí, ja que tant anava davant de tot com darrere. Encara recorda l’emoció de l’homenatge a en Thomas i d’un home gran que li va dir que era fill d’exiliats i el va agafar de la mà quan passaven el pont sobre el riu Tec.

Alfons Llopis 
Gener de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari