PEL DRET A DECIDIR UNA CATALUNYA SOCIAL

Finalment, vaig anar a la manifestació de l’11S. Al matí vaig anar, com cada any, a l’ofrena floral a Rafel Casanova, aquesta vegada amb els de la Plataforma Prou Retallades.

Vaig estar dubtant fins l’últim moment si anar o no a la manifestació. Les meves dubtes no eren sobre el lema de la convocatòria: “Catalunya, nou estat d’Europa” que em provoca un cert pessigolleig d’emoció a la panxa, sinó per la utilització política que faria la caverna catalana (CiU, els seus mitjans de comunicació i els seus ressorts socials); de l’espanyola, ni m’importa ni l’espero.

Vaig anar per reivindicar el meu dret a decidir. A reivindicar una Catalunya socialment justa, on els seus homes i dones gaudeixin plenament els seus drets socials i de ciutadania, on el benestar i l’alegria de la seva gent sigui el full de ruta del seu govern (posats a imaginar utopies).

Va ser una gran manifestació, inequívocament independentista on molta gent va anar a reafirmar la seva catalanitat i l’orgull de pertànyer a un poble orgullós que ha estat i està sent maltractat històricament com a nació amb història, llengua i cultura pròpies.

Però jo no vull parlar de independència, jo vull parlar d’autogovern, de política social i econòmica que és més immediat. Vull un govern que gestioni els meus impostos amb racionalitat, amb equitat, sense mercadeig, sense prebendes, sense corrupció ni amiguisme. Vull una política que aprofundeixi els drets de ciutadania i socials on ningú sigui exclòs. Vull una economia on la sostenibilitat i l’ecologia sigui una senya de identitat, que potenciï i reforci la indústria com a sector que afegeix valor a la matèria primera i constitueix l’activitat amb major capacitat de generar riquesa de forma sostinguda (com diu el meu amic Joaquim Gonzalez http://www.fiteqa.ccoo.es/fiteqa/menu.do?Inicio:365566 ), on la concertació sigui el referent de les relacions laborals. Vull un govern que no li doni la culpa als altres, que no es miri el melic, que sigui capaç de generar complicitats amb la societat i faci dels problemes oportunitats.

Això pot semblar tant utòpic o més que la independència, però les utopies ens fan avançar. Del que estic segur és què amb independència o no, hauré de continuar lluitant, com milers d’homes i dones, sindicalistes, per la millora de les condicions de vida i laborals dels treballadors i treballadores del nostre país.

Fotografies: Rosa Sans i El Nueve