Aquests dies s’està visualitzant, més encara, el descontent, la ràbia i les ganes de canvi que milers i milers de ciutadans i ciutadanes, majoritàriament joves, expressen a les concentracions a les places més emblemàtiques de les nostres ciutats. Descontent i ràbia per un sistema econòmic que els talla el projectes de vida personals, que els expulsa del mercat laboral, que els fa pagar la mala gestió, l’acumulació vergonyosa del capital en unes poques mans, el frau i la corrupció, per un sistema polític que els margina, amb llistes plenes de imputats en casos de corrupció, un sistema que només els reclama un cop cada quatre anys, uns governs plegats al poder econòmic el qual no té cap control democràtic, una dreta cada vegada més descarada i xenòfoba, una esquerra fent polítiques de dretes, una ferotge ofensiva contra l’Estat de benestar, les conquestes socials, les llibertats... Uns mitjans de comunicació ens mans dels poderosos i els lobis econòmics.
Aquestes concentracions no s’han de veure al marge de les mobilitzacions que diversos sectors socials han estat mantenint, en contra de les polítiques econòmiques i socials,des de fa molts mesos que va començar amb la vaga general contra la reforma laboral i que els passat 14 de maig va mobilitzar a més de 200.000 persones contra les retallades què està duent a terme el govern de CiU.Són complementàries i el pitjor que podria passar és que el gran èxit de convocatòria i mediàtica es canalitzés cap a la frustració, cap a “tots els polítics són iguals”, que l’actual sistema de representació política és injust, que no té en compte les opcions minoritàries, que es pot passar del governants perquè l’assembleisme és la millor forma d’expressió política.
La història ens diu que quan l’oposició democràtica a la dictadura de Franco es va adonar que era millor aprofitar-se de les escletxes del sistema, com ara la penetració al sindicat vertical, es van aconseguir espais de llibertat que van possibilitar la dictadura no continués després de la mort de Franco.
El que v
ull dir és que s’han d’aprofitar les oportunitats de la democràcia per accelerar el canvi d’orientació econòmica i política, per canviar governs i per no permetre que els corruptes, xenòfobs i retalladors de serveis socials puguin intervenir a les nostres vides.
ull dir és que s’han d’aprofitar les oportunitats de la democràcia per accelerar el canvi d’orientació econòmica i política, per canviar governs i per no permetre que els corruptes, xenòfobs i retalladors de serveis socials puguin intervenir a les nostres vides.Aprofitem el 22 de maig perquè la veu dels de les places també es faci escoltar a les urnes.
Hola Alfons:
ResponEliminaM'han semblat molt assenyades les teves paraules. Malgrat tot, crec que les concentracions que s'estan produïnt a les places de moltes ciutats d'Espanya han de fer pensar, i molt, a partits polítics i sindicats. Alguna cosa (i no només l'economia) no està funcionant prou bé, perque aquestes manifestacions hagin quallat arreu com ho estan fent.
Com tu, no sóc partidari de no votar o de votar en blanc. Avui a El País apareixia una crònica molt interessant sobre com el vot en blanc acaba dificultant l'accés dels partits més petits a la representació política. Potser una part de la solució al problema que molta gent percep com un mal funcionament del sistema democràtic passa per donar pas a noves veus en els consistoris, parlaments, etc...
En qualsevol cas, jo també penso anar a votar demà a les urnes, encara no tinc del tot decidit quina papereta dipositaré (òsties, i la jornada de reflexió ja s'ha acabat!), però encara mantinc una esperança en el sistema democràtic. Cal insistir en la necessitat de regenerar aquest sistema (els temes tan manits de les llistes obertes, de potenciar les consultes ciutadanes, d'eliminar de les llistes electorals els casos de possible corrupció...), i els partits polítics, almenys alguns, tenen alguna cosa a dir en aquest sentit.
Una abraçada electoral.
Antonio. Estic totalment amb tu. Crec que les acampades ens han de fer reflexionar a tots, ja no sobre els problemes de la societat, sinó com afrontar-los, en quina línia, quins objectius per arribar a punts de trobada i consens social que ens permeti imaginar un futur diferent al que ens volen abocar.
ResponEliminaSobre les eleccions passades: quina por. Ja no es tracta que guanyi la dreta sinó com ho ha fet i quina dreta a guanyat.
Hola Alfons:
ResponEliminaLes acampades encara estan vives i possiblement tot aquest moviment acabarà desembocant en un corrent d'opinió que més o menys organitzat es desenvoluparà fonamentalment a la xarxa. Déu n'hi do, com d'important s'estan manifestant les noves tecnologies en aquesta nova era! Els partits polítics i els sindicats han d'aprofitar aquestes xarxes ja no només per donar a conèixer les seves idees sinó sobretot per escoltar les veus que s'hi senten.
Respecte als resultats electorals, no crec que el tema sigui tant com ha gunayat la dreta aquestes eleccions (tant a Catalunya com a la resta d'Espanya), sinó com els partits d'esquerra s'estan allunyant alarmantment del seu electorat.
Una abraçada postelectoral
Hola de nou, amic.
ResponEliminaTens raó en el que dius que els partits polítics i els sindicats han d’escoltar les veus que s’hi senten, però això ha de ser recíproc també. Les generalitzacions fan perdre els detalls i és molt fàcil caure en elles. Fa poc vaig contestar una enquesta de #AcampadaBCN on estava d’acord amb el 90% de les propostes que es feien, entre altres coses, perquè fa molt de temps que les estic defensant. Amb l’enunciat de les 8 seccions de l’enquesta estic plenament d’acord: 1. No més privilegis per a polítics; 2. No més privilegis per a banquers; 3. No més privilegis per a les grans fortunes; 4. Sous dignes i qualitat de vida per a tothom; 5. Dret a la vivenda; 6. Serveis públics de qualitat; 7. Llibertats i democràcia participativa; 8. Medi ambient.
Et convido a llegir el programa de ICV-EUA (www.iniciativa.cat), no el de les darreres eleccions municipals sinó de les autonòmiques, i esbrina quina d’aquestes propostes li manca.
Les acampades mostren una gran mobilització de gent indignada amb la situació actual però també les més de 240.000 persones que el 22 de Maig va votar a ICV-EUA representa una gran mobilització de indignació, a un altre nivell si tu vols però s’ha d’acceptar que hagi gent, entre les que jo m’he incloc, que creiem en la força de les decisions col•lectives però que no som assemblearis, es a dir, que creiem en la força organitzada per a transformar la societat, opció tant vàlida com qualsevol altre.
Hola Alfons:
ResponEliminaA veure si s'anima algú a afegir-se a aquest petit debat!
Per descomptat que estem d'acord en la immensa majoria de coses. Entenc que la gent estigui emprenyada, però no sóc (i em rebenta molt sentir-ho) dels que pensen que tots els polítics són iguals o coses per l'estil... Crec que entre els acampats hi ha un gran batibull , i que cada vegada despunten més els sectors més organitzats que provenen del món de l'antiglobalització.
L'altre dia, a l'Àgora, juntament amb l'Arcadi Oliveres i el Salvador Cardús, hi havia un noi dels acampats que només sentir-lo parlar se't queia l'ànima al terra: per a ell el model a seguir era el de les col.lectivitzacións agràries dels primers mesos de la guerra civil! Em vaig alarmar profundament en alegrar-me dels comentaris del Salvador Cardús!
De tota manera s'ha d'estar molt atent al malestar que hi ha entre la gent i que s'ha animat a secundar accions dels indignats: l'altre dia la pròpia Irene va sortir al balcó a fer la cassolada...
Què està passant amb els partits d'esquerra socialistes, Iniciativa...) que no són capaços d'aglutinar aquest malestar? Què passa amb la credibilitat dels seus missatges? Com és que en molts extrarradis de Barcelona el vot socialista ha anat en gran part cap el PP o PxC? Aquests són alguns dels interrogants que se'm generen...Les acampades i els resultats electorals han de fer reflexionar, i molt, a molta gent...
Una altra abraçada analítico i postelectoral
Hola, amic.
ResponEliminaA casa meva també van sortir a fer la cassolada, jo no hi era sinó també hagués sortit. Evidentment hem d’estar atents al malestar que hi ha entre la gent, sobre tot, els que més dificultats tenen, però sense paternalismes de cap tipus.
L’altre dia vaig estar davant el Parlament per pressionar als parlamentaris perquè no aprovessin la supressió del impost de successions, vaig veure molta gent indignada però els de l’acampada no hi eren. Diumenge passat vaig anar a la manifestació en contra de les centrals nuclears, hi havia molta gent indignada però no els acampats. En canvi, dijous passat es van presentar 40-50 persones, que venien de la plaça de Catalunya, davant la seu central de CCOO (l’enemic dels acampats?), amb pancartes que deien: “burócratas”, “vende obreros”, “huelga general”, “no al pensionazo”, etc. De plaça Catalunya fins la seu de CCOO van haver de passar davant la seu de la patronal Fomento, doncs ni es van aturar.
El secretari general de CCOO de Catalunya es va oferir a entrevistar-se amb ells i van respondre que no volien parlar amb ningú.
El que està passant amb les organitzacions d’esquerra no és aliè al que està passant a la resta d’Europa. La socialdemocràcia s’ha plegat a les exigències dels mercats sense, ni tan sols, procurar altres vies deixant un vuit del què s’estan beneficiant les opcions populistes i xenòfobes. En clau local, la gestió de la crisi ha castigat als partits d’esquerres dels diferents governs.
El sistema parlamentari, sobretot el nostre, obliga a constituir grans estructures orgàniques: partits polítics, coalicions... per poder obtenir representació als Parlaments. És a dir, el sistema de partits és consubstancial a la democràcia parlamentària, altra cosa és com es comporten els partits i els seus representants.
És clar que aquests, sobretot els que estan més propers “ideològicament” a les reivindicacions i propostes del moviment “dels indignats”, han de fer esforços perquè la veu de la indignació arribi al Parlament, però aquest moviment també ha d’entendre que ha de conviure amb els partits polítics, els seus militants, la seva idiosincràcia i les seves contradiccions.