RETRAT D’UN CARTELL

 

El meu amic Txema Castiella ha escrit un llibre sobre un cartell de la primera campanya electoral del PSUC a l’any 1977, “Retrat d’un cartell”, Fundació Nous Horitzons, 2013. És el retrat d’un cartell que encara emociona a molta gent per la seva simplicitat i contundència: “Mis Manos : mi capital” “PSUC mi partido”, amb la imatge de l’entranyable i apreciat Luís Romero ensenyant-nos les mans en primer pla.

En Txema fa una recerca de com es va elaborar aquest cartell i s’entrevista amb els protagonistes del mateix, transmetent les sensacions, il·lusions i temors d’una munió de gent que va fer de la militància antifranquista un compromís vital.

El llibre no confronta el passat amb el present, sinó que es situa en el present per entendre millor el passat. Un passat situat al ben mig de la transició política que, en certa manera, entronca amb la situació actual també de d’ànsies de transició cap a altres formes d’organització del país.

El relat comença amb l’entrevista feta a Luís Romero que, quan es va fer el cartell, era dirigent de CCOO al ram de la construcció i ara un destacat membre del col·lectiu de iaio-flautes. En un moment de l’entrevista, per donar-li temps a rebuscar en la memòria, li diu que si vol l’explica com em va conèixer però no ho fa.

Ho faré jo per aportar el meu gra de sorra al testimoniatge d’aquells temps. L’any 1974 vaig començar a treballar a una empresa del gènere de punt de barri de Gràcia. Em van destinar a l’oficina tècnica on, a més del gerent de l’empresa hi havia el dissenyador, el tècnic en gènere de punt, tres administratives i l’ajudant del tècnic.

A la secció de confecció hi havien unes companyes militants de les clandestines CCOO. Va resultar  que el dissenyador, a més, era un excel·lent dibuixant que col·laborava a la publicació de “Luchas Obreras”, l’òrgan de propaganda del sindicat. En hores de feina m’anava fent reflexionar sobre la situació política del moment, recordo especialment l’assassinat d’en Puig Antic. Em va fer acostar-me fins l’escola Cascabel on els mestres estaven tancats.

Un dia em va proposar de buscar un lloc on poder relacionar-me amb joves amb les mateixes inquietuds que jo i em va citar amb el president de l’associació de veïns del Guinardó, tot dient-me que, encara que era d’ERC, era home de fiar. De seguida em va presentar la gent de la vocalia de joves. Era el mes de desembre.

El joves ens reuníem en uns barracons a l’actual plaça Alfons X. Una tarda, després de la reunió de la vocalia, uns quants es van quedar i em convidaren a quedar-me amb ells, jo no ho sabia però era la gent de la Jove Guàrdia Roja. Al poc, van entrar en Màrius i en Txema i em van dir si volia anar amb ells a casa d’en Màrius per parlar de política. Vaig anar-me’n amb ells. No ho sabia però eren de la Joventut Comunista de Catalunya. Crec que es va muntar un bon merdé polític entre les dues organitzacions. Des d’aquell desembre no he deixat mai de militar política i sindicalment.

La Semana Santa següent, en Txema, en Pitus i jo vam anar a Madrid a casa de la germana del Pitus. Vam omplir el metro d’enganxines demanant l’escola en català. A la sortida del cinema on feien “El cuirassat Potemkin” i després de visitar diverses tavernes al voltant de la plaça Mayor, ens vam aturar a l’estàtua eqüestre que hi al mig. Algú de nosaltres, que no vaig ser jo, va treure un boli i va escriure “VISCA LA JOVENTUT COM”. No va poder escriure més ja que, darrera nostre, hi havia una comissaria de guàrdia urbana. Ens van detenir al Txema i a mi. Vam passar dues nits i dos dies als soterranis de la central de la policia nacional, avui seu del govern de la comunitat de Madrid.

A les eleccions de 1977 encara seguia a la JCC però no al Guinardó sinó al meu barri, el Congrés. La campanya la vaig fer amb la gent del PSUC de Meridiana-Nord. Al 5è Congrés ja era al Partit.